Fotografiar flors implica mirar-les amb molta atenció. Però «qui, a banda de Renger-Patzsch, té el costum de mirar una planta de tan a prop?» (la pregunta se la feia Carl Georg Heise fa cosa d’un segle) «El botànic», es responia a ell mateix el fotògraf d’Hamburg, entre altres raons, gràcies al seu costum d’aïllar de la multiplicitat que regna en la realitat un fragment característic per tal de subratllar-ne els elements essencials i eliminar, d’aquesta manera, aquells que podrien portar a una desconcentració de la complexitat del tot.
Però no només això. El fotògraf comptaria amb una sèrie d’avantatges que al científic li són vedats: «ell, l’artista —seguia reflexionant Heise—, captura l’atenció de l’observador i la dirigeix cap a l’estranya bellesa del creixement orgànic; expressa visualment allò que el científic només pot descriure; revela la fascinació de l’objecte fotografiat».
Walter Benjamin feia, el mateix any que Heise, un comentari a propòsit de les fotografies de Karl Blossfeldt que sembla pensat per a l’ocasió que ara ens ocupa: «...aquestes imatges obren en l’existència de les plantes tot un insospitat tresor d’analogies i formes [gràcies] a què amb la seva ampliació es dissol el vel que la nostra mandra ha dipositat a sobre d’elles».
Jordi Puig congela flors com si volgués emular els apòstols de la criogènia però sense el somni de la resurrecció: la pulsió de mort és la realitat que s’acabarà imposant al desig impossible de voler preservar la bellesa. Amb l’excepció, es clar, del miracle que representa la imatge fotogràfica (que no deixa de ser, per altra banda, aquell fantasma del qual parlava Barthes).
