Una forma pot aparèixer per acumulació, però també per sostracció. Buidar, rascar, reduir, enfosquir: retirar allò que és accessori fins que alguna cosa comença a fer-se visible. En aquest procés, el silenci no és absència, sinó un espai d’atenció.
Silencis presenta l’obra de Jordi Gich en diàleg amb una selecció de peces de Viktor Kostenko i Clàudia Mañas. Tres artistes de llenguatges i trajectòries diferents que comparteixen la confiança en el procés, el coneixement de l’ofici i la voluntat d’arribar a una presència essencial.
Jordi Gich parteix d’un tronc sencer i treballa cap al seu interior. Buidar i retirar la fusta esdevé una forma de recerca en què l’artista dialoga amb els límits, les tensions i la memòria orgànica del material. La figura avança progressivament cap a l’abstracció i els buits permeten que l’aire, la llum i l’espai entrin a formar part de l’escultura. Les peces es converteixen així en una mena de dibuixos tridimensionals, fràgils només en aparença.
Aquest mateix gest de retirar es trasllada als collages i grattages. Gich superposa, fragmenta i rasca el paper fins a obtenir masses fosques interrompudes per esquerdes, textures i petites estructures lineals. Les obres sobre paper poden contemplar-se com escultures comprimides en dues dimensions, mentre que les peces de fusta semblen dibuixos oberts perquè hi circulin l’aire i la llum.
Les fotografies de Viktor Kostenko redueixen el mar, l’horitzó o una arquitectura aïllada als seus elements essencials: superfície, línia, repetició i silenci. Els marcs, construïts artesanalment pel mateix artista, prolonguen la dimensió física de la imatge i estableixen una conversa directa amb la fusta transformada per Gich.
La pintura de Clàudia Mañas introdueix una tercera forma de silenci. Els seus paisatges, de paleta fosca, terrosa i continguda, es construeixen amb franges de terra i cel, horitzons incerts i presències diminutes. La representació s’acosta a l’abstracció sense desaparèixer-hi del tot i transforma una escena concreta en un espai mental, llunyà i familiar alhora.
Gich obre la matèria. Kostenko suspèn l’horitzó. Mañas redueix el paisatge fins al seu batec mínim. Davant la proliferació incessant d’imatges, Silencis reivindica una altra temporalitat: la lentitud de la mà, el coneixement de l’ofici i la capacitat d’esperar.
Carmen Simon
