En la mitologia grega, el tità Prometheus roba el foc als déus i el lliura als humans. No és només una flama: és el coneixement, la tècnica, la possibilitat de transformar el món. Amb aquest gest, els humans abandonen la foscor i entren en una nova condició, marcada per la consciència i la capacitat de crear.
Però aquest do no arriba sense conseqüències. Per haver desafiat l’ordre imposat per Zeus, Prometeu és condemnat a un càstig perpetu: encadenat a una roca, el seu cos és sotmès a un sofriment que es repeteix eternament. Les seves llàgrimes —reals o imaginades— poden llegir-se com el preu del coneixement: el dolor que acompanya qualsevol acte de creació.
Com a resposta al robatori del foc, els déus envien un altre regal a la humanitat: Pandora. Portadora de tots els dons, arriba amb un recipient tancat que conté els mals del món. Quan finalment s’obre, el dolor, la malaltia i la mort s’escampen entre els humans. Només l’esperança queda dins.
Aquesta exposició posa en diàleg aquests dos mites com si formessin una sola narració: la del naixement de la condició humana. Entre el foc i la ferida, entre el do i el desastre, les llàgrimes de Prometeu i la caixa de Pandora assenyalen el mateix moment fundacional: aquell en què el coneixement i la fragilitat entren al món alhora.
Potser és per això que aquests mites continuen ressonant avui: perquè encara habitem aquell mateix llindar, en un temps en què cada nova forma de coneixement obre també preguntes, riscos i responsabilitats que no podem tornar a tancar.
